Photo d’Annie Spratt a Unsplash

Homenatge al meu pare, amant de la cultura catalana, mort de coronavirus

El meu pare va pertànyer a la generació que dugué la democràcia a Espanya. Morí tot confiant en aquells que insistentment escamparen la idea que el coronavirus no era sinó una grip normal. Mentre la crisi humanitària i econòmica més severa de les darreres dècades s’acarnissa amb Catalunya, aquesta és la seva història. La publiquem en aquesta Diada de Sant Jordi, tan particular.

The original version of this story, written in the English language, is available here.

VIENA, 23 d’Abril de 2020, Diada de Sant Jordi / Adam Casals

« En un article anterior, s’ha descrit com diversos responsables polítics i líders d’opinió a Catalunya van deixar creure a la gent que estaven segurs, que no calia prendre precaucions, perquè el país no estava en zona de risc. Poques setmanes després i més de 9.000 morts de covid-19 més tard, és l’hora de començar a explicar les històries personals i retre homenatge a cadascuna de les víctimes. »

Durant l’any 1942, quan va néixer el meu pare, l’Alemanya nazi es trobava al zenit de la seva expansió militar, que anava de Líbia fins a Noruega, de la França fins a Rússia. Espanya era formalment un país neutral, però Franco havia enviat una Divisió d’Infanteria sencera a lluitar per als nazis a Leningrad (St. Petersburg), Volkhov i Krasny Bor, a Rússia. En aquella època, era ben fàcil veure banderes nazis tot onejant de forma ostentosa als edificis públics de Barcelona. Fins i tot Heinrich Himmler, el Reichsführer de les SS en persona, visità l’Abadia de Montserrat, situada al bell cor de la muntanya sagrada dels catalans, perquè estava convençut que els monjos benedictins hi amagaven el Sant Grial. Ja és ben cert que, sense els seus poderosos aliats Hitler i Mussolini, el Generalísimo Franco no hauria pogut pas guanyar mai la Guerra Civil espanyola. El 1937, Pablo Picasso pintava el Guernica per il·lustrar un episodi de les seves atrocitats conjuntes. Paul Preston, l’“eminent i prolífic historiador britànic de l’Espanya moderna”, en paraules del The New York Times, ho anomenaria l’“Holocaust Espanyol” en el seu llibre sobre la “Inquisició i Extermini a l’Espanya del Segle XX”. Durant la Guerra Civil, la família del meu pare va patir molt sota el caos de la República Espanyola, de la zona roja estant, perquè als anarquistes no els agradaven els cristians ni l’Església. Sota Franco, van tornar a patir perquè eren catalans, però també perquè Espanya havia quedat exhausta, després d’una guerra que havia estat l’assaig general de la Segona Guerra Mundial.

« El meu pare va pertànyer a la generació que dugué la democràcia a Espanya »

El meu pare va pertànyer a la generació que dugué la democràcia a Espanya. El dictador havia governat durant dècades; en els seus anys finals no era ja sinó un home senil, però encara hi seria fins ben després de la seva mort, l’any 1975. Molt abans, en començar la Guerra Freda, Franco havia tingut la intuició i l’instint de supervivència de fer-se amics amb Eisenhower. Això dugué nous aliats a l’aïllat règim, una mica de prosperitat i molts turistes al país. Però Espanya encara quedava lluny de convertir-se en una democràcia.

Als anys setanta del segle passat, la meva mare era una jove mestra que no havia fet els 25, quan la Brigada político-social del règim anà a interrogar-la a l’escola on feia classe als nens. Un veí l’havia denunciada perquè ella havia tingut la mala idea d’organitzar una exposició local dedicada a Picasso amb la Jove Cambra de Vic. Aquella situació peculiar apropà encara més als meus pares en el seu amor per la cultura i les arts. La seva casa acabaria reflectint aquesta devoció en els milers de llibres i les desenes de pintures i obres d’art que al meu pare li agradava de col·leccionar i exhibir. Mentre la cultura catalana començava a ser capaç d’eixir lentament dels anys de prohibicions i ostracisme, el Dr. Agustí Casals contribuí a la creació d’una primera Enciclopèdia Catalana, del primer diari en català d’ençà de la República, de la primera revista de còmics per nens en català. En el seu temps lliure, es féu professor voluntari de llengua catalana, gramàtica i literatura. Ensenyaria català a propis i forasters, sense fer diferències, perquè estava convençut del fet de tornar l’idioma a la vida amb naturalitat, mitjançant el seu ús comú, universal i diari. La majoria de catalans de l’època, inclosa la meva mare mestra, no havien pogut aprendre a escriure la llengua materna a l’escola, senzillament perquè el català no existí com a assignatura fins ben entrada la democràcia.

En un viatge de feina, molts anys més tard, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la genial iniciativa Cymraeg 2050, que el Govern de Gal·les presentà el 2017 i que està encaminada a aconseguir un milió de parlants per a la llengua gal·lesa en les properes dècades. The Guardian explicà com parlar gal·lès es convertí en una cosa guai. «Cymru am byth!» Fins i tot a la sèrie The Crown hi van dedicar un episodi, Tywysog Cymru, a tot això. Al País de Gal·les vaig conèixer-hi gent dedicada amb cor i ànima a la seva llengua, cultura i patrimoni, tal i com féu el meu pare durant tota la vida a Catalunya. Avui en dia, parlen català més de 9 milions de persones a Espanya, Andorra, al sud de la França i a l’illa de Sardenya, a Itàlia.

L’Agustí Casals era també doctor enginyer industrial, i contribuí a la societat civil mitjançant el seu compromís amb diverses Institucions. Fou un membre destacat del Col·legi d’Enginyers i de la seva Caixa. Col·laborà decisivament en el projecte de creació d’un Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, que finalment obriria les portes a Terrassa el 1984, així com en la recuperació de patrimoni arqueològic industrial per tot el territori, en fàbriques que dataven de l’època de la primera revolució industrial, al segle XIX.

Durant la Transició, l’antiga Institució del Govern de Catalunya fou la primera en ser restaurada a Espanya, fins i tot abans de la Constitució democràtica de 1978. El seu germà, Dr. Josep Maria Casals, fou membre de la Cambra de la primera legislatura del reinstaurat Parlament de Catalunya, el 1980. El somni de tots dos era el de contribuir a l’establiment de polítiques de subsidiarietat i a la reconstrucció de les Institucions de l’autogovern de Catalunya; a la consolidació de la vida democràtica i a la plena integració a Europa, com a clau de volta per garantir l’estabilitat i l’Estat de dret. De fet, Espanya entraria a l’OTAN el 1984 i a l’avui anomenada Unió Europea el 1986. Ben aviat, el meu pare es decidí per la funció pública. Volia dedicar la seva vida professional a prestar un bon servei a la ciutadania, i ho feu desde diverses Conselleries del Govern de la Generalitat.

Els meus pares sabien molt bé què volia dir viure sota una dictadura. Sempre van donar suport a les causes de la llibertat i els drets humans. Un cosí de l’Agustí, el Pare claretià Manel Casanovas, fou un dels membres fundadors d’Amnistia Internacional a Espanya. El 1988, El Tour “Human Rights Now!” d’Amnesty arribava al Nou Camp del FC Barcelona. La revista RollingStone escriuria una “inside story” sobre “com Amnistia sacsejà el món”, amb l’ajuda d’estrelles com Bruce Springsteen i la E Street Band, Peter Gabriel, Sting, Tracey Chapman, Youssou N’Dour, així com els llegendaris El Último de la Fila. El pare va ser una part de tot allò.

Foto d’Andrey Grinkevich a Unsplash

Definitivament, la música fou central a la seva vida. Li agradava cantar i actuar com a tenor en múltiples cors. Dedicà molts anys al cor semi-professional de l’Orfeó Català, la Institució propietària del famós auditori modernista del Palau de la Música de Barcelona. Als anys noranta, recordo haver-lo anat a veure actuar en algun dels seus seus concerts a l’exterior, tal vegada amb el Berliner Philarmoniker, poc després de la caiguda del Mur. El Potsdamer Platz era encara una zona de ningú; hi acabaven d’instal·lar un petit centre de visitants amb posters de com seria el nou Berlín unificat en uns quants anys, tan bonic i magnificent com és ara. Aquells eren, sens dubte, temps d’optimisme. A Espanya hi havia arribat amb rapidesa un cert benestar, el país s’atrevia a organitzar uns Jocs Olímpics a Barcelona i una Expo a Sevilla, tot en un mateix any. Com a orgullosos barcelonins, els pares es van mobilitzar per donar suport a tots els esdeveniments. A la família, tots ens vam fer voluntaris per contribuir a l’exit de la iniciativa en aquell màgic estiu de 1992. Una vegada més, el meu pare tornaria a cantar. Aquest cop, amb el cor durant les Cerimònies d’Inauguració i de Clausura dels Jocs, acompanyant a Josep Carreras, Sarah Brightman i Montserrat Caballé. Aquells anys, actuaria diverses vegades al Teatro Real de Madrid i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Recordo haver-lo visitat durant uns assajos de l’Holandès Errant, de Wagner. Després d’haver acabat, ens en vam anar a fer una volta tots dos pel backstage, i el meu pare, ara parlava l’enginyer, digué: «Això d’aquí darrera és una mica caòtic, totes aquestes fustes velles, cordes i trastos. Si no vigilen, qualsevol dia d’aquests aquí s’hi pot calar foc!» Literalment i per al meu astorament, allò va passar de debò uns pocs mesos més tard, el 1994. Sortosament per als amics de l’òpera, com en el cas de La Fenice de Venècia, el Teatre fou reconstruit al mateix lloc i obrí les portes el 1999.

Foto de Duncan Kidd a Unsplash

L’Agustí Casals era un cristià devot. Durant quatre dècades fou el director de cants a les Misses de diumenge de la Sagrada Familia, la icònica basílica d’Antoni Gaudí a Barcelona. Per a mi, un dels records més antics d’infantesa és el de dues joves japoneses que li demanaven a la meva mare si els podria fer una foto amb mi i amb les torres de la façana del Naixement de fons. Érem ben petits quan el Papa Joan Pau II visità la façana modernista el 1982. Ho vam veure desde la terrassa amb unes magnífiques vistes del Temple, que alguna vegada han deixat a cadenes de notícies internacionals. El Papa polonès estava convençut de dur la democràcia a l’Europa de l’Est, i precisament la jove democràcia espanyola havia aconseguit sobreviure a un intent de cop d’estat tot just un any enrera. Pels seus “destacats valors universals”, la UNESCO declarà la Sagrada Família com a Patrimoni de la Humanitat el 1984. Un altre Papa, l’estimat Benet XVI, inaugurà la grandiosa nau central del Temple el 2010. L’Agustí hi tornava a ser, tot cantant amb el cor.

Durant la darrera dècada, després de retirar-se del servei públic, el meu pare trobà la motivació en una altra causa. El somni abstracte d’una Catalunya independent féu tornar a sentir-se jove a molta gent de la seva generació. Les multitudinàries manifestacions de les Diades Nacionals de Catalunya eren convincents i impressionants. Típicament, el meu pare faria de voluntari per acompanyar a persones amb discapacitat que volien assistir-hi. Per exemple, durant la Via Catalana del 2013, quan més d’1,6 milions de persones van formar una cadena humana de 400 km que creuava Catalunya, tot i emulant la Via Bàltica, per demanar un referèndum d’independència com el que es faria a Escòcia el 2014. Encara al 1989 i poc abans del col·lapse de la URSS, diversos milions de persones s’havien agafat de les mans, tot formant una cadena humana de 600 km que creuava els països bàltics de nord a sud. Però la situació a Catalunya era ben diferent, i els líders catalans cometeren tota mena d’errors que acabaren en el gran fiasco de 2017. De cop i volta, el meu pare estava trist i disgustat per tot allò. Mica en mica, s’oblidà de la política i dels polítics incapaços, per tal de tornar a dedicar més temps a les qüestions socials. L’Agustí sempre havia cregut en la meritocràcia inclusiva, com a forma ideal de democràcia. No importava pas gens d’on havies vingut a l’hora de ser català, sinó el fet que vivies i treballaves a Catalunya, i que volies ser un bon català. Tots aquells anys i de manera conseqüent, seguí fent de professor de reforç voluntari per a nens en risc d’exclusió social a diversos barris de Barcelona. Ho va fer fins al final.

El 8 de Març de 2020, el meu pare dirigí els cants de la darrera Missa a la Sagrada Família. Aquell dia, tenia un dinar amb amics al Palau de la Música, ja que un antic company del Cor de l’Orfeó hi celebrava un aniversari en el marc de la Diada de l’Antic Cantaire, una trobada on la majoria de participants eren grup de risc. Ambdós governs, el català i l’espanyol, havien ignorat de facto els advertiments de la Comissió Europea i de l’Organització Mundial de la Salut. Era el Dia de la Dona, i centenars de milers de persones van manifestar-se alegrement per les principals capitals espanyoles, inconscients de la gravetat de l’amenaça. La Consellera de Salut catalana, Alba Vergés, també assistí a una manifestació. El 10 de Març afirmaria que Catalunya no estava en “zona de risc” respecte al covid-19. La principal preocupació, durant l’entrevista a la Ràdio Nacional de Catalunya, semblava ser si el Barça seria capaç de jugar el proper partit amb públic o no (sic). La Consellera tampoc tenia una posició clara sobre allò.

Un parell de dies més tard, el meu pare va notar el que es pensava que era un refredat. Es trobava molt cansat. Dos metges d’urgències el visitaren durant la setmana següent, fins i tot li feren radiografies, però mai li van fer un test. L’Agustí tenia 78 anys i literalment mai havia trepitjat un hospital en 40 anys. Estava bé de salut i no tenia patologies prèvies, més enllà de ser home i de més de 70. Els seus pares, oncles i tietes havien arribat tots a passar de llarg els 90. La nit abans que l’ingressessin a l’hospital, on finalment el diagnosticarien com a positiu de covid-19 i on moriria tres dies més tard, encara va tenir prou esma com per inaugurar un compte de Netflix. M’havia costat molt de temps de convèncer els meus pares que, durant el confinament, podria ser una bona idea gaudir d’una mica d’entreteniment. Desde Viena estant, vaig ajudar la mare amb la instal·lació en remot a la smart tv. Encara no m’havien dit que el pare estigués greu, i no em vaig assabentar de res fins que ja s’estava morint a la unitat de cures intensives. Suposo que ells mateixos no podien imaginar-se què estava passant realment. La percepció general, majoritària i absolutament irreal que s’havia establert a Catalunya era que no estaven pas “en zona de risc”.

Encara no ens hem pogut dir adéu, i definitivament escriure és una manera de fer-ho. Encara no hem pogut enterrar el meu pare a la seva vila natal, la bonica ciutat medieval de Vic, ni tampoc celebrar cap mena de funeral. El cap de setmana després de la seva mort, bons amics li van fer dedicar Misses a Sevilla, a Jerusalem i també als Jesuïtes de Casp, a Barcelona. Sé que li hauria agradat.

« Tots els milers de víctimes mortals, com l’Agustí, tenien noms i cognoms, i una història per explicar »

La història del meu pare és només una d’entre els més de 9.000 morts de coronavirus a Catalunya, més de 22.000 a Espanya. Tots ells, com el Dr. Agustí Casals, tenien noms i cognoms, tots ells tenien una història per explicar. Les horripilants xifres seguiran pujant, de manera previsible, durant els propers dies i setmanes. Amb tot, no hauríem d’oblidar que les inacabables llistes de víctimes estan formades per individus; éssers estimats, membres d’una família, amics, companys, col·legues, veïns, fins i tot desconeguts; tots ells conciutadans amb els drets i deures constitucionals d’haver viscut en una democràcia liberal occidental d’un Estat membre de la Unió Europea.

La primera i última pel·lícula que l’Agustí veuria mai a Netflix va ser Els Dos Papes. La mare diu que li va agradar molt.

L’Agustí ens ha deixat, però els seus familiars i amics no l’oblidarem. Explicar aquesta història és una manera d’honorar la seva memòria. Que li sigui concedida generosament l’entrada al Regne etern del nostre Senyor. Que la seva ànima, per la gràcia de Déu, descansi en pau.

Visiteu el Johns Hopkins Coronavirus Resource Center per a més informació sobre les dades oficials de víctimes mortals de covid-19 a Espanya. El Diari ARA manté un comptador propi per a Espanya i Catalunya.

© Copyright Adam Casals, 2020. Tots els drets reservats. All rights reserved. Our contents disclaimer policy applies. We are adhered to the Code of Ethics of the Society of Professional Journalism. | Twitter | LinkedIn | Reddit | Scoop.it!

--

--

CEO, Senior Global Affairs Advisor, Author | Fmr Envoy of the Catalan Gov to Austria & Central Europe | Vienna · Geneva · Madrid · Barcelona | adamcasals.com

Love podcasts or audiobooks? Learn on the go with our new app.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store
Adam Casals

Adam Casals

CEO, Senior Global Affairs Advisor, Author | Fmr Envoy of the Catalan Gov to Austria & Central Europe | Vienna · Geneva · Madrid · Barcelona | adamcasals.com