Llàgrimes de cocodril
Mentre la Generalitat fracassa en el seu pla per controlar la pandèmia, la consellera es deixa fotografiar en un entorn íntim. És sexista indignar-se per les fotos d’Alba Vergés, responsable de Salut incapaç de demanar disculpes pels seus greus errors de gestió?
Una versión en español de este artículo ha sido publicada por Crónica Global.
VIENA, actualitzat el 19 de Maig de 2020 / Adam Casals
Davant del fracàs de la seva gestió, els models exitosos de lideratge femení per fer front a la crisi queden lluny de la manca d’empatia de la Consellera.
Un amic pilot d’aerolínies em va explicar què és el més important a la seva professió: “Més enllà d’enlairar-se i aterrar, la majoria de processos en un avió estan automatitzats. Però malgrat tot, la o el capità i el seu copilot són crucials. Si fan bé la seva feina poden salvar vides. “Ens paguen perquè ho supervisem tot i sapiguem reaccionar si les coses van malament”. Una lògica semblant és aplicable als responsables polítics. Mentre tot va bé, alguns es dediquen a jocs de tuits i declaracions, confiats en el bon funcionament, en mode automàtic, de les administracions. Establertes les directrius i els apropiats mecanismes de supervisió, funcionaris i servidors públics són els encarregats del dia a dia de l’acció de govern. Ja fa dècades que ho parodià de forma exquisida la sèrie “Sí, Ministre” de la BBC, que es podia veure en una jove TV3. Per contra, cal visió i talent polític per exercir un lideratge responsable, que permeti el disseny dels grans plans, la presa de decisions estratègiques i de pes, la ràpida reacció davant les greus crisis i emergències, quan els errors posen en risc als ciutadans. No eximeixen els plors al pilot que, per negligència, va perdre part del passatge. Hi era per aconseguir que tothom arribés sa i estalvi a bon port. Més endavant, ja hi haurà temps per escriure pel·lícules.
A la sèrie de fotos d’Alba Vergés publicades per un fotògraf d’Esquerra, s’hi pretenia mostrar “molts moments i també emocions” sobre “la feinada” (sic) que s’ha fet “al despatx de la Consellera”. L’estratègia de comunicació, lluny de l’espontaneïtat, apel·la als sentiments per mirar de trivialitzar allò que va passar de debò. Tot just una setmana després de la sessió de fotografies, tornaven a repuntar les morts a Catalunya, “que registra un 60% dels finats a tota Espanya, tot deixant enrera Madrid”, tal i com avançava Crónica Global. A això s’hi suma el ball constant de xifres per part de la Conselleria, que ha creat confusió. Es fa palès que “la Generalitat ha fracassat en el seu pla per controlar la pandèmia”, mentre l’actitud dels seus dirigents no sembla ajudar gaire en la gestió de la crisi.
Fa unes setmanes, la Consellera ja s’havia emocionat en directe. Aleshores, l’assessora d’imatge política i moda Patrycia Centeno afirmà que “no era el moment”, per tractar-se d’una “situació de crisi encara per resoldre”, en la que un dirigent polític no pot permetre’s el luxe de no mostrar-se serè en públic”. Experts consultats en la gestió de crisis internacionals coincidiren en aquesta valoració. Per contra, d’altres qualificaren les crítiques de masclistes. Vanesa Rodríguez escrigué a eldiario.es sobre “les llàgrimes com a arma política i els estereotips” que “marquen les emocions en públic dels nostres líders”. Juan Pedro Sevillano, psicòleg clínic, defensava que “és saludable que els responsables polítics expressin (…) emocions associades al que està passant”. La professora especialista en igualtat Tània Verge va destacar les “crides a la solidaritat i a tenir cura de la comunitat” de les dones líders, que han “utilitzat més l’empatia” que els homes. Verge parlava de “sexisme” i “estereotips” respecte a les dones que ploren en públic. Quan Verónica Casado, Consellera de Sanitat de Castella i Lleó, s’emocionà davant les càmeres, mirava de llegir els noms del personal sanitari mort a la regió. No consta que la Consellera catalana hagi demanat disculpes als familiars de les víctimes, ni als milers de professionals sanitaris infectats o finats, també Mossos d’Esquadra. Fins i tot la periodista indepe Marta Roqueta demanà un “mínim respecte pel pensament feminista”, tot i exigint “deixar d’utilitzar-lo per tapar els errors de les amigues”.
Quan Fareed Zakaria preguntà a Madeleine Albright sobre l’èxit del lideratge femení en la lluita contra la pandèmia, cità estudis segons els quals “les dones es prenen més seriosament la salut” que els homes. Tots dos parlaren de Jacinda Ardern, Mette Frederiksen o Angela Merkel. Zakaria volia saber què distingeix les bones líders de la resta i Albright féu una llista ràpida: “Tenen l’habilitat del multitasking”, per la suma d’activitats a la feina, a casa, amb els nens; “i això a més els dóna una visió perifèrica” que inclou la “vocació per cuidar”. Les dones “saben decidir i sortir cap endavant”, així com “escoltar i ser cooperatives, tot i mirant (…) de centrar-nos en la resolució de problemes”. Tenen “una menor tendència a ser autoritàries” i busquen la “unitat” davant la divisió. La bona líder hauria escoltat i recopilat informacions de manera transversal. Per empatia, se li haurien activat les alarmes en arribar les primeres notícies inquietants de l’exterior. Les grans líders tenen sentiments, però es mostren fermes, serenes i comprensives davant les crisis.
Twitter envelleix malament. Amb el temps, les persones evolucionen en les seves idees i plantejaments. Alguns comentaris de temps enrera semblen ara fora de lloc, i no passa res. A la CBS, Stephen Colbert es reia de les seves piulades de fa un any, amb jocs de paraules sobre la festa mexicana del Cinc de Maig i l’expressió “posar-me una Corona al cos”. Amb tot, sembla una ironia de la història que l’aleshores diputada Alba Vergés s’indignés el 2014 perquè una auxiliar va ser ingressada per ebola a Madrid. “Espero que avui mateix la ministra demani disculpes i dimiteixi, és molt greu!”, Va tuitejar. És inevitable constatar que durant aquella epidèmia no hi hagué morts per contagi local a Espanya.
Preguntada per la situació actual, una experimentada assessora política ho resumia així: “els spin doctors no estan diferenciant entre la comunicació de campanya i la comunicació de crisi”. Precisament, Sevillano havia parlat de la necessitat de “transmetre més credibilitat i proximitat” quan la ciutadania busca líders que “sintonitzin amb l’estat emocional col·lectiu”. Lluny de la política de comunicació sensiblera, bon lideratge femení.
Visiteu el Johns Hopkins Coronavirus Resource Center per a més informació sobre les xifres oficials de morts per covid-19 a Espanya, així com respecte al rànquing internacional de taxa de mortalitat per habitant. El Diari ARA manté un comptador propi per a Catalunya i Espanya, que inclou les xifres de la Generalitat.© Copyright Adam Casals, 2020. Tots els drets reservats. All rights reserved. Our contents disclaimer policy applies. We are adhered to the Code of Ethics of the Society of Professional Journalism.| Twitter | LinkedIn | Reddit | Scoop.it!
